Avui, em ve de gust fer una entrada més personal i parlar-vos del meu projecte laboral. Just fa un any que vaig deixar la feina d’assalariada a jornada completa. Em trobava en una situació de privilegi que m’ho va permetre i vaig voler deixar una feina que em generava malestar. M’emociona pensar en el que ha passat durant aquest any, on era i on soc:

En aquell moment, com si l’univers llegís que tenia l’espai i el temps, van passar un seguit de coses que, francament no sé com hagués processat treballant 40 hores com feia abans. Vaig passar el Covid, la mort de l’avi, un ingrés a l’hospital (res greu) i la mort de la iaia… Va ser una primavera d’anar lenta, de moure’m poc i sense massa rumb, també de molt malestar del «no saber». Tot i això, ja començava a veure clar que volia apostar per dedicar-me el que em fascina des de ja fa temps, els vàters secs. Aquest cop, havent après de les vivències, enfocar-ho des del realisme que calen peles per viure, però confiant que em trobava davant l’oportunitat de provar-ho.

Un curs intens sobre emprenedoria, el Mid Talent, em va donar eines per començar a encarar el projecte. I després, un mes de juliol a Andorra on vaig anar treballant en la meva proposta. Eren passos que ja havia fet feia anys, el 2019, quan em vaig plantejar el tema del lloguer de vàters secs per festes per primer cop. Així que hi havia una part de retrobar-me amb la Mireia motivada de llavors però amb més vivències i més calmada.

Algunes trucades em varen ajudar molt a veure què hi havia gent que li interessava i veia possible la idea que tenia el cap, m’animava. No us negaré que també, hi ha hagut molts moments de no saber si estava fent bé les coses, però sí que m’acompanyava, i m’acompanya encara, la creença molt profunda de què, més enllà de com vagin les coses, el procés m’està enriquint i estic coneixent i explorant un tema que m’interessa.

I va arrencar la tardor, va costar. No veia resultats del que feia i això em generava molta inseguretat. Gràcies a bons consells i una bona ajuda, vaig decidir activar-me construint un prototip de cabina per tenir-ne una ja i fer-ho real. Amb un munt d’errors, ja que els meus coneixements de fusteria són més aviat pocs, però vaig anar fent. Al mateix temps, vaig començar a demanar ajudar, no em veia fent sola tot això. Vam tenir les primeres converses amb Saneseco i vàrem començar a col·laborar en alguns projectes, això m’ha ajudat molt també.

I en arribar Nadal, ja semblava que tot anava encaixant més. Em van atorgar una subvenció que havia demanat i ja tenia tancada l’estrena del Culiflor. I al mes de febrer, una nova feina inesperada del sector.

I ara, doncs això, a tope amb temes de vàters secs, em falten hores pels diversos projectes. Estic contenta i agraïda. Sento que, volent-ho i amb paciència, sobretot paciència, les coses han anat passant i les oportunitats han anat venint. I encara queden moltes coses per passar i segur que venen nous bloquejos o decepcions. I que l’angoixa del “no saber” és present.

A suportar i a entendre aquest “no saber”, m’han ajudat molt la gent del meu entorn, la meva família i les meves amigues. En moments, han cregut més que jo que estava en el camí correcte.

I és que es tracta d’això, d’anar fent, passet a passet, un camí. Un camí cap allà on m’agradaria anar. I, independentment d’on m’acabi portant, el meu camí laboral d’aquest any ha valgut la pena.